Sóc poeta, i ho dic ben clar i ben alt. Molts companys de lletres, alguns amb una sòlida trajectòria diuen que són aprenents de poeta. Els escriptors ens passem la vida aprenent a escriure cada dia millor, però això no ens fa “aprenents”. Som escriptors quan ens posem davant de la pàgina en blanc amb voluntat de dir coses que ens puguin interessar a nosaltres i alhora tenir un valor per a la societat i para cada lector individualment considerat.
Fa uns dies, en una lectura compartida, l’excel·lent poeta i amiga Concha García es queixava amargament de que actualment tothom que feia versos es considerava poeta, i no és poesia tot allò que està escrit en forma versal. I tenia tota la raó. A més, la tecnologia ha facilitat l’edició i publicació de llibres i ha facilitat que hi hagi una invasió de títols a les lleixes de les llibreries que difícilment es poden catalogar com a poesia. Abunden, també, aquelles persones que saben moure’s entre els bastidors dels cenacles, les capelletes i les institucions, amb un discurs convincent, i que acaben reconeguts amb un prestigi que no té relació directa amb la qualitat de la seva obra, sinó amb la seva habilitat per grimpar posicions en l’ascensor social. Per això, la Concha, que és una de les grans veus contemporànies de la poesia en llengua castellana, se sentia colpida i amb ganes de dir-ho en veu alta i de denunciar-ho en un assaig que esta escrivint.
La poesia ha de sentir-se, ha d’arribar a moure les fibres ocultes de l’ànima humana amb independència de l’estètica que utilitzi. Ens ha de provocar sentiments o emocions de vegades desconeguts per nosaltres mateixos o que dormien en alguna cel·la amagada del nostre passat.
Ser poeta. El premi Nobel de literatura txec Jaroslav Seifert va titular així el seu darrer llibre. Un poemari bastit a partir de records d’infantesa i de joventut, de la crueltat de la guerra, del pas del temps, de la pèrdua de la innocència, d’instants quotidians, poemes sovint discursius nascuts de l’experiència de viure, però amb la força de transformar la visó d’unes camises de noia assecant-se al sol en un poema sensual que evoluciona amb una certa ironia i un punt d’humor cap a la crítica per la pèrdua de valors de la societat contemporània. O llevar-se un matí i escoltar de lluny la música de Bach i sentir-se de sobte transportat per una experiència mística.
La poesia, és un art, i, per tant, ha de dir més del que diuen les paraules amb que està construïda. D’alguna manera la poesia exigeix l’esforç d’assignar un valor propi a les paraules, que aquest valor quedi recollit en un poema i que cada lector hi pugui trobar l’oportunitat per a la seva pròpia creació.
Com ha escrit Rafael Núñez Ramos, catedràtic de Teoria de la literatura i literatura comparada de la Universidad de Oviedo, en el seu magnífic assaig titulat, ras i curt, La poesia: La poesía no es el poema, aunque el poema sea la forma más común de suscitar la poesía. El poema es el resultado de una actividad, la del poeta, y el estímulo para otra actividad, la del lector; si hemos de asignar un emplazamiento a la poesía sin duda éste estará en la actividad que se plasma en el poema o que el poema promueve, fuera de ahí el poema es materia inerte que carece de verdadera existencia. La poesía, entonces, es una forma de conducta; aparentemente una forma de conducta lingüística, pues se manifiesta en la proferencia de palabras, frases, textos. La conducta poética es, ante todo, una conducta interna del individuo, ligada, sí, a la palabra, incluso diríamos, a la pronunciación de las palabras y las frases, pero que no es las palabras y las frases sino el movimiento interior del hombre que las pronuncia, lo que ocurre en la complejidad de su organismo.
Si la poesía es una forma de conducta que el hombre practica con cierta constancia a lo largo de los tiempos y en todas las civilizaciones, si además esa conducta tiene muchos aspectos en común con otras formas de conducta, en la literatura toda y el arte, en las que también el hombre persevera desde que es hombre, entonces parece claro que la poesía está fuertemente arraigada en la condición humana, constituye una de las formas de manifestar esa condición, una de las formas que el hombre debe desarrollar para responder a las circunstancias de su existencia en el mundo.