COMPTE AMB EL BUIT, DE MARTA PÉREZ SIERRA

Estic convençut que les lletres catalanes gaudeixen d’un alt nivell literari i que hi ha bon nombre d’autors que sovint passen desapercebuts pels mitjans, per les institucions i pels gestors culturals de manera que aquests han d’esmerçar esforços en organitzar infinitat d’actes per difondre la seva obra. Treballs que sovint són acollits per editorials petites que ho tenen molt difícil per obrir-se camí davant les grans cadenes i a les quals cal agrair l’esforç i l’amor que posen en cada llibre.

Em ve al cap aquesta reflexió després d’haver llegit Compte amb el buit, un recull de microrelats de la poeta Marta Pérez Sierra publicat per l’editorial Témenos.

A la contracoberta de Compte amb el buit llegim: Al metro de Londres, per megafonia, podem escoltar aquesta alerta: Si us plau, compte amb el buit entre el tren i la plataforma. Aquest buit des del qual escric. Aquest buit en què em capbusso. Aquest buit en el qual, com diu Josep-Ramon Bach a l’epíleg: “Trafico amb somnis al marge d’un abisme que no té límits”.

També parla del buit la cita de Clarice Lispector, amb la qual encapçala el llibre:” Per a escriure m’he de col·locar en el buit. En aquest buit és on existeixo intuïtivament. Però és un buit terriblement perillós: d’ell extrec sang.”

Reflexionant sobre les paraules de la Marta a partir de l’alerta del metro londinenc, m’ha vingut al cap que aquell és un buit entre dues realitats, una realitat que es mou i una que espera. Al mig, un buit pregon on hi ha les passions, els sentiments, les emocions, el dolor, la soledat, les veritats a l’ombra d’un mateix, de vegades veritats desconegudes.

La Marta, segurament, a partir d’aquesta alerta del metro de Londres, ha titulat les diferents parts del llibre, així com tots els relats amb terminologia ferroviària. No deixo de pensar en això que he dit: una realitat en moviment i una realitat que espera o que desespera perquè ha perdut el tren.

Són relats amb un to líric i íntim que ens apel·len directament, que ens posen davant del mirall com a éssers humans, que ens transmeten emocions i sentiments profunds, que ens colpeixen. Tot i que de vegades fa servir, l’humor, la ironia o la fantasia, als seus relats hi ha una denúncia de les injustícies socials i culturals, de la soledat que vivim en un mon contemporani que sembla absolutament interconnectat.

Cada part compta a l’inici amb unes il·lustracions de la Mariona Sánchez que són autèntics poemes visuals.

Cal dir que al final del llibre la Marta fa un homenatge a la seva mare, la Maria Rosa Sierra Puerto, tot publicant un relat seu. Hi ha un epíleg de set proses poètiques de gran bellesa dedicades per Josep-Ramon Bach a cada una de les set parts del llibre.

Vaig conèixer personalment la Marta a les primeries del 2014 en un cicle de lectures poètiques que coordinava conjuntament amb Carlos Vitale a la Llibreria Carrer Major, de Santa Coloma de Gramenet, sota el títol Cita de Poetes al Carrer Major,  tot i que ja ens relacionàvem des de feia temps gràcies a les xarxes. Jo havia llegit el seu poemari Dones d’heura, publicat per Pagès el 2011 i que havia guanyat el II Premi de Poesia Jordi Pàmias de Guissona, un llibre que em va fascinar i que em va convertir en lector atent de la seva obra.

Marta Pérez Sierra va néixer a Barcelona l’any 1957, un 7 del 7. És mestra i llicenciada en Filologia Catalana, però això són títols que serveixen per adquirir coneixements i tenir una feina remunerada. La Marta és POETA, així, en majúscules, i a més de ser una gran difusora de la poesia amb l’organització d’actes singulars d’excel·lent nivell cultural que demostren que té una gran creativitat i amor a les lletres, entre els quals el Cicle Contrapunt Poètic a Sant Feliu de Llobregat.

La seva primera finestra en el món de les lletres va ser el poemari Sexe Mòbil Singular, SMS (2002). En l’àmbit de la poesia van seguir els llibres Dones d’heura ja comentat, Si goso dir-li un mot d’amant (2013), publicat enguany en format digital, Sexe Mòbil Singular il·lustrat (2013), M’he empassat la Lluna (2015), amb fotografies d’Enric Macià, Un segon fora del dubte (2016), també amb fotografies d’Enric Macià, Ostatge (2016), que va obtenir el XXII Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell, Llavors, els peixos (2017) i Gàngsters, ploma i Vaudeville (2018).

Pel que fa als relats curts, ha publicat  I demà, l’atzar (2008), Bavastells (2014) i un llibre de contes en castellà ¿Dónde estas? (2016).

A més dels premis que he comentat, destaquen, també, el Premi de Narrativa curta de Castellbisbal (2009), el Premi de Narrativa de Sant Hilari de Sacalm (2012), i el Premi de Poesia en català de Perpinyà (2013).

Ha tingut cura del llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (2014) amb la resta de l’equip de coordinadors del Projecte Àgatha.

Ha participat en diferents llibres col·lectius solidaris, entre els quals Ponts d’aigua (2018) a favor de Pro Activa Open Arms.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *