Com transmetre l’emoció que t’acapara quan expliques uns contes a un grup de nenes i nens entre 3 i 5 anys que et miren amb ulls oberts com a taronges? Que segueixen el fil, paraula a paraula, absolutament entusiasmats amb la màgia que surt dels llibres que els ensenyo, de les magnífiques il·lustracions de la Marta Montañá i la Rocio Bonilla que els deixen meravellats. Fins i tot em corregeixen una vocal neutra mal pronunciada. Dir això seria suficient per transportar-nos a la infància dels nostres fills, a la nostra pròpia. Però no ho és. L’emoció que m’arriba al cor es multiplica infinitament perquè aquest públic tan atent està format per criatures que en aquelles hores haurien de ser a casa, però no poden perquè els pares treballen fins tard i no hi ha cap familiar que en pugui tenir cura. Hi han arribat a les vuit del matí i no en sortiran fins a dos quarts de vuit del vespre. Alguns ploren de cansament, però es revifen quan els faig mirar cap el sostre amb els braços cap amunt i veuen estols d’orenetes, i avions que esquincen el cel, i núvols que es transformen en un os de peluix i esquitxos de cel que fan ploure dins l’aula. La Carla Rebled i l’Alba Alifa els amanyaguen, els parlen suaument i amb afecte i m’adono que se senten estimats, que aquella hora que passarem junts serà una hora de felicitat guanyada a la vida. Són fills de l’emigració més cruel. Són fills dels que fugen de la pandèmia de la pobresa, de la fam, de les guerres. No puc imaginar-me la tragèdia de cada pare, de cada mare, de cada família. Allò que els ha obligat a abandonar tot el que estimaven per intentar construir un futur per als seus fills a la meva terra, a la meva ciutat. Qui sap si per arribar fins aquí alguns han posat en perill la seva pròpia vida. I han arribat a una ciutat eminentment obrera, a una ciutat de renda per càpita baixíssima. A una ciutat orgullosa de la seva gent perquè cada vorera, cada llum, cada parc, cada escola, cada ambulatori, ha estat fruit d’una lluita per la dignitat. La mateixa dignitat per la qual ara lluiten les famílies d’aquestes nenes i d’aquests nens. D’aquests petits lectors a la recerca d’un futur més amable i més feliç que el que va quedar enrere.
He après molt en una hora, m’han regalat un futur compartit. M’han regalat el sentiment de pertinença col·lectiva a una mateixa societat. He entès que entre totes i tots podem generar i projectar nous imaginaris compartits i contribuir a crear vincles afectius conjunts amb la terra d’acollida.
He compartit aquesta experiència meravellosa amb la poeta Mireia Lleó, que ja tenia una llarga experiència i m’ha donat molta confiança abans de començar.
Dono gràcies al Casal dels Infants de Santa Coloma de Gramenet i a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per intentar fer arribar la cultura a tothom, perquè la cultura és un dret de les persones, no pas un privilegi. La cultura és una eina d’inclusió i de cohesió. La cultura té el valor de formació de l’individu i d’identificació comunitària. És un eix vertebrador de la societat. És imprescindible obrir les portes del coneixement i de l’experiència cultural a tothom.