EL NADAL I EL SILENCI

L’amic Salvador Monroig, a qui admiro com a professional del fotoperiodisme i a qui estimo com a germà gran, va fer aquesta fotografia l’any 1978. Franco ja havia mort, les primeres corts, elegides democràticament un any abans, redactaven la nova constitució, però la democràcia encara no havia arribat als ajuntaments i les comunitats autònomes no existien. Santa Coloma de Gramenet era encara un suburbi paupèrrim de Barcelona, una ciutat dormitori mancada dels serveis mínims indispensables perquè els seus habitants poguessin viure amb dignitat. Aquesta fotografia és un exemple d’aquella pobresa. Aquests dies que ens acostem a Nadal i que les famílies gasten molts diners en regals i en àpats, tot i que plana novament el fantasma de la crisi econòmica, he pensat a oferir-vos una nadala inspirada en aquesta fotografia. Tingueu aquesta poesia com un assaig o un esbós d’allò que acabarà sent. He de passar per damunt l’adreçador de l’ofici per millorar el ritme, per fer que la lectura sigui més fluida, per destacar millor les imatges i perquè les evocacions tinguin més força. Però com que això és una feina que serà llarga, per la meva manera de treballar, he pensat que, de moment, faig pública la nadala tal com la tinc ara mateix. Gràcies, Salvador, amic, germà, pel teu testimoni fotogràfic.

Les famílies havien celebrat el sopar de Nochebuena,
com li deien els meus.
L’endemà sortia al pati de casa
i el silenci em queia al damunt
com una llosa.
No hi havia nens al carrer,
ni se sentia la remor dels motors dels cotxes
que sovint feien caravanes els diumenges.
Un d’aquells nadals vaig veure un home
vestit amb roba vella i bruta,
es cobria el cap amb una boina
i tirava un carro, fet amb una caixa de verdures
i unes rodes de fusta i de ferro,
que segurament s’havia fet ell.
Arrossegava dos bidons de plàstic plens d’aigua.
Amb aquella aigua faria el morter de ciment i terra
per anar construint el seu habitatge.
Vaig pensar que aquell home estava sol,
els seus, a Andalusia o Extremadura,
esperant que la casa nova els cridés a la terra promesa.
Tal vegada, menjaria polvorones enviats des del poble.
Potser, escoltant nadales en una ràdio de piles.
Ho recordo sempre, en aquestes dates
de nadals sorollosos.
Jo, que no estimava el silenci,
ara el cerco cada dia en la quietud
de l’ànima deixada en blanc
oberta a la pau,
preparada per ser penetrada
per la paraula reveladora
dels misteris dels cels estelats.

© Rodolfo del Hoyo Alfaro





16 Replies to “EL NADAL I EL SILENCI”

  1. Gràcies Rodolfo per aquest doble testimoni : la fotografia compartida de Salvador Montoig i el poema que has escrit.
    M’ hi sento dins, tant del silenci com de les imatges, sensacions i pensaments evocats d’ una època que vaig viure no gaire lluny de Sta Coloma. Els meus venien de més aprop, de Castelló, de Vic i també de León. Però també havien d’afrontar dificultats molt grans per aconseguir sobreviure amb dignitat. I entre tots ho vàrem fer. I ara podem veure els que comencen un camí diferent però no exent de pobresa i que venen encara de més lluny. Tant de bo no siguem insensibles i responguem el millor que ens sigui possible a la nova/ vella situació. El silenci de nadal ens ajuda a pensar- hi.

  2. Rodolfo, és un missatge autèntic de la gent que va arribar a la nostra terra amb les mans buides i el cor ple d’esperances que van costar molt de fer-se reals.

    1. Moltes gràcies, Alegria,
      Al carrer on jo vivia la gent es feia les cases a les nits. Si aconseguien quatre parets i un sostre, encara que fos d’uralita o de llauna, ja no els enderrocaven la casa. Després, a poc a poc l’anaven millorant.

  3. Gràcies per regalar-nos aquesta fotografia, meravellosa d’en Salvador Monroig, Rodolfo.
    Gràcies per la galeria d’imatges que il·lustren la idea, els teus versos, encertats i verdaders, Rodolfo.
    Gràcies, les d’aquest català fill d’immigrants cordovessos agraïts també i enamorats d’aquest petit pais que els va acollir i els va valorar la feina ben feta i l’esforç per créixer plegats.
    Com a Sta Coloma de Gramanet, a Cornellà jo també veia homes vestits amb roba vella i bruta, tirar del carro… per arribar a ser el que som avui, vull pensar; homes lliures.

    1. Moltes gràcies, Jordi, per les teves paraules. És exactament així com ho dius, ara hi ha persones nouvingudes d’altres regions del món i hem de saber acollir-los tan bé o millor de com van ser acollits els nostres pares i els nostres avis.
      Abraçades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *