EL NADAL I EL SILENCI

L’amic Salvador Monroig, a qui admiro com a professional del fotoperiodisme i a qui estimo com a germà gran, va fer aquesta fotografia l’any 1978. Franco ja havia mort, les primeres corts, elegides democràticament un any abans, redactaven la nova constitució, però la democràcia encara no havia arribat als ajuntaments i les comunitats autònomes no existien. Santa Coloma de Gramenet era encara un suburbi paupèrrim de Barcelona, una ciutat dormitori mancada dels serveis mínims indispensables perquè els seus habitants poguessin viure amb dignitat. Aquesta fotografia és un exemple d’aquella pobresa. Aquests dies que ens acostem a Nadal i que les famílies gasten molts diners en regals i en àpats, tot i que plana novament el fantasma de la crisi econòmica, he pensat a oferir-vos una nadala inspirada en aquesta fotografia. Tingueu aquesta poesia com un assaig o un esbós d’allò que acabarà sent. He de passar per damunt l’adreçador de l’ofici per millorar el ritme, per fer que la lectura sigui més fluida, per destacar millor les imatges i perquè les evocacions tinguin més força. Però com que això és una feina que serà llarga, per la meva manera de treballar, he pensat que, de moment, faig pública la nadala tal com la tinc ara mateix. Gràcies, Salvador, amic, germà, pel teu testimoni fotogràfic.

Les famílies havien celebrat el sopar de Nochebuena,
com li deien els meus.
L’endemà sortia al pati de casa
i el silenci em queia al damunt
com una llosa.
No hi havia nens al carrer,
ni se sentia la remor dels motors dels cotxes
que sovint feien caravanes els diumenges.
Un d’aquells nadals vaig veure un home
vestit amb roba vella i bruta,
es cobria el cap amb una boina
i tirava un carro, fet amb una caixa de verdures
i unes rodes de fusta i de ferro,
que segurament s’havia fet ell.
Arrossegava dos bidons de plàstic plens d’aigua.
Amb aquella aigua faria el morter de ciment i terra
per anar construint el seu habitatge.
Vaig pensar que aquell home estava sol,
els seus, a Andalusia o Extremadura,
esperant que la casa nova els cridés a la terra promesa.
Tal vegada, menjaria polvorones enviats des del poble.
Potser, escoltant nadales en una ràdio de piles.
Ho recordo sempre, en aquestes dates
de nadals sorollosos.
Jo, que no estimava el silenci,
ara el cerco cada dia en la quietud
de l’ànima deixada en blanc
oberta a la pau,
preparada per ser penetrada
per la paraula reveladora
dels misteris dels cels estelats.

© Rodolfo del Hoyo Alfaro