Sobre mi

Foto: Maria Lorenzo Real

Vaig néixer el 20 d’octubre de 1953. Quan la tardor omplia de fulles les voreres de la ciutat i el cel anunciava pluges, jo cantava òpera a la Maternitat Provincial de Barcelona. Els primers mesos els vaig passar al barri Can Sant Joan de Montcada i Reixach, davant mateix del Rec Comtal, en una casa que tenia tres estances. En una vivíem i dormíem els pares i jo. En una altra, un matrimoni de tiets. La tercera era una cuina-menjador que a les nits es convertia en el dormitori de l’àvia paterna i de dues tietes solteres.

Aviat ens vam traslladar a Santa Coloma de Gramenet on encara hi visc. Una ciutat que ha inspirat profundament la meva obra literària. Dels seus paisatges, d’abans i d’ara, de la seva gent humil i treballadora, n’han sortit escenaris i personatges.

Quan era petit, Santa Coloma era un poble de pagès i d’estiueig de les famílies benestants de Barcelona, com la de Josep Maria de Sagarra. Els pares feien de masovers en una d’aquestes finques davant per davant del que ara és el Parc de Can Zam i que en aquella època era una gran extensió de camps de conreu amb una arbreda d’àlbers on somiava mons de fantasia.

A casa només parlàvem castellà perquè el pare era de Ciudad Real i la mare de Còrdova. Vaig aprendre el català jugant al carrer amb els veïns i amb els nets dels amos de la torre. Per a un nen d’avui ja no seria possible. El català pràcticament ha desaparegut dels carrers de la meva ciutat malgrat la immersió lingüística, que va començar en una escola colomenca.

A casa només hi havia un llibre, Don Quijote de la Mancha, que el pare adorava perquè relatava les aventures del personatge més conegut de la literatura universal i que era de la seva terra. Va ser el primer llibre que vaig llegir als 14 anys, però abans m’havien encisat els contes i els poemes dels llibres de text així com els contes dels programes de ràdio Tambor i Cascabel. La meva passió per la ficció literària em va portar a escriure el primer conte als 12 anys. I des de llavors ja no he pogut deixar-ho.

Durant uns anys em va interessar el periodisme. Vaig començar per casualitat als 17 anys en una revista de l’ajuntament franquista de Santa Coloma amb alguns amics. Érem adolescents i no teníem idea de política, però vam aprendre de seguida. Vam veure els ullals del feixisme i vam plegar en bloc als quatre mesos. Poc després vaig col·laborar amb altres revistes locals, principalment amb GRAMA i Poble, i vaig fer de corresponsal per a alguns diaris de Barcelona.

Als 17 anys vaig entrar a l’Institut del Teatre amb la intenció d’especialitzar-me en direcció i en dramatúrgia, però malgrat que vaig passar el primer curs amb notes excel·lents, les millors que potser no he tingut mai, vaig haver de deixar els estudis dramàtics perquè el pare va fer tot el que va poder per obligar-me a deixar el teatre. La seva opinió sobre el món de la faràndula no era gaire bona. Així que vaig començar a treballar en feines que van amargar la meva joventut, no perquè no fossin bones feines, que ho eren, sinó perquè havien tallat les ales del meu futur. Tot i així, quan em vaig independitzar, vaig tornar a fer teatre durant més de 20 anys, però ja com a aficionat.

Quan tenia vint-i-nou anys vaig començar els estudis de Dret, però vaig deixar la carrera quan em faltava només un curs perquè tot s’havia allargat massa. Enmig del camí havia patit l’atur, feines abusives i proves i més proves i oposicions fins que vaig aprovar les d’agent judicial, feina que vaig fer durant uns anys als jutjats de Badalona i de Barcelona, per aprovar finalment les de Tècnic de Cultura a l’Ajuntament de la meva ciutat. Va ser el moment de valorar si em convenia acabar els estudis o dedicar més temps a la literatura. I va guanyar la literatura tot i que sempre m’ha quedat la recança de no haver fet el darrer esforç per acabar una carrera universitària que tenia a l’abast. Amb aquesta recança burxant-me, vaig decidir tornar a matricular-me, ara que tinc seixanta-vuit anys. Ja veurem com acaba tot.

Malgrat que mai no havia deixat d’escriure des d’aquell primer conte als 12 anys, vaig començar a publicar als 41, quan la majoria dels meus companys de lletres ja tenien una carrera consolidada. Potser per aquesta raó, i de manera involuntària, he quedat al marge de les generacions literàries.

He publicat una trentena de llibres principalment de literatura infantil i juvenil, però també de poesia i de narrativa. Els podeu veure en els espais específics que els he dedicat en aquesta web. La meva poesia ha estat traduïda a diverses llengües: italià, romanès, armeni, anglès i esperanto. També tinc alguns contes i poemes en Braille.

Des de ben jove he esmerçat esforços en l’activisme cultural. Els darrers anys vaig ser membre de la junta directiva de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del Comitè Executiu del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves. Actualment soc membre de la Junta directiva d’Escrivim, una associació professional d’escriptores i escriptors, i membre de la Junta directiva d’Òmnium Barcelonès Nord.

Foto: Maria Lorenzo Real