Abans d’acabar el mes de gener del nou any 2019 vaig tenir l’immens plaer d’anar a xerrar amb alumnes de segon d’ESO de l’Institut Can Peixauet de Santa Coloma de Gramenet sobre alguns dels meus llibres, principalment Un pingüí damunt del televisor, però també d’El sembrador d’estrelles o La colla del fantasma Barruf. A la satisfacció que em va produir que el Departament de Llengua i Literatura Catalana d’un institut de la meva ciutat recomanés la lectura d’un llibre meu, es va sumar l’alegria de veure el que havien fet aquells nois i aquelles noies gràcies al bon guiatge de la seva professora, la Mariona Albareda.
D’entrada em van rebre amb un bibliotràiler que havien fet a partir de la lectura d’Un pingüí damunt del televisor. Us he de dir que no tinc cap bibliotràiler de cap dels 26 llibres que he publicat fins ara. No cal dir que em vaig emocionar, com també vaig riure amb ells i elles amb les preses falses que havien conservat. I no només això, em van explicar que a més a més jo era un dels 10 autors que havien triat per fer un projecte de geolocalització de fragments literaris i poemes que es refereixen a Santa Coloma de Gramenet i que presentaran al proper Mobile World Congress.
Amb un aperitiu com aquest vaig començar la xerrada realment entusiasmat amb el suport de la Mariona, que anava cercant per Internet alguns exemples del que anava explicant.
Els vaig dir que a tots els meus llibres parlava de Santa Coloma, encara que fossin relats de fantasia, com ara La colla del fantasma Barruf on el vaixell del pirata Barruf es diu Puig Castellar, i l’escombra d’un bruixot que hi surt es diu Laietana, tots dos en record dels laietans, la tribu dels ibers que va habitar les contrades colomenques. Escric molt sobre Santa Coloma de Gramenet perquè me l’estimo, però també perquè al llarg dels darrers 60 anys ha patit una transformació tan gran, tot passant de ser un poble de pagès i d’estiueig, com per exemple del poeta Josep Maria de Sagarra que ens va regalar un capítol de les seves memòries, a ser una ciutat moderna de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però que durant el franquisme s’havia convertit en una població tercermundista. Recordo intensament les lluites dels anys 60 i 70 del segle passat per transformar aquell caos insalubre i inhumà en una ciutat habitable on tothom pogués gaudir d’unes condicions dignes per viure-hi. Però aquella transformació tan necessària va destruir també tots els meus paisatges d’infància i adolescència. Nosaltres som també la memòria dels espais que hem viscut, per això m’agrada parlar-ne.
Em van fer preguntes intel·ligents, i ho dic d’aquesta manera perquè no eren preguntes habituals en les meves trobades amb alumnes i perquè m’obligaven a fer una explicació més profunda del que estic acostumat quan faig sessions als instituts, tot i que són preguntes sobre les que sempre pensem els escriptors. En destacaré tres:
—Tothom pot ser escriptor? Es pot aprendre a ser escriptor?
Vaig respondre amb una declaració de l’escultor Jaume Plensa: Ser artista no és una decisió, és el destí.
Ara hi ha molta gent ben formada i amb coneixements suficients per escriure bé, però escriure bé i fer literatura no és la mateixa cosa. La literatura és un art, l’art de la paraula escrita on pren més importància el com està escrita una obra que l’argument de la mateixa, el “com” és el que fa que una obra literària connecti amb les fibres més íntimes del nostre ésser, amb les nostres emocions, amb els nostres sentiments, amb les nostres vivències.
—Quan llegim poesia és obligatori entendre el que diu el poeta o cadascú por interpretar-la des del seu punt de vista?
La poesia sempre s’ha d’interpretar des del punt de vista del lector, des de la pròpia experiència personal, però és convenient entendre l’autor, saber què volia comunicar a la resta dels humans. A mi m’agrada que la gent entengui el que escric, però també m’agrada saber què ha estat capaç d’invocar en ells la meva poesia.
—Quan una persona escriu amb voluntat creadora, amb propòsit literari, és necessari que publiqui si no vol?
No és pas necessari. Escriure pot ser necessari per a algunes persones, per a mi ho és, però publicar és una altra cosa. Hi ha grans escriptors que no van voler publicar mai, per exemple Franz Kafka no va publicar mai cap llibre, en tot cas alguns relats en algunes revistes, però res més. Quan va morir, havia deixat una carta adreçada al seu amic íntim on li deia que destruís tot el que tenia escrit. Sort que l’amic no li va fer cas i la humanitat va poder gaudir d’unes de les obres més importants de la literatura universal.
Vam parlar de moltes altres coses, de l’amor, de la mort, del meu llibre El sembrador d’estrelles, magníficament il·lustrat per la Laura Borràs, de l’estàtua que hi ha a Lituània que em va inspirar, però ho deixem aquí.