EVOCACIÓ

Recordo bé el menjador de la casa vella, un tros de terra guanyat a la muntanya per fer la nostra vida més agradable. En un racó, el pares van instal·lar el primer televisor fet a mà per un amic. Jo tenia aleshores catorze anys i des d’aquell moment cada dia he viscut amb la guerra. No hi ha hagut cap dia de la meva vida, ni de la vostra, que puguem dir que no s’ha disparat un tret, que no ha caigut una bomba, que no ha mort algú a causa d’una guerra. És el mal que habita dins els éssers humans. El mal existeix dins nostre i de vegades ens converteix en monstres assassins contra els nostres germans i germanes. Afortunadament, també ens habita el bé, també existeix l’amor al proïsme, l’amor és una força universal capaç de transformar el món en un lloc fantàstic on viure sigui un regal de la natura. L’amor és una força universal capaç de crear llaços de complicitat i de solidaritat entre els éssers i les coses. Però estem tan acostumats a la guerra, que ens n’oblidem del terror que cada dia assola milions de persones en el món, ens n’oblidem de la gent que mor de gana enmig de patiments cruels, ens n’oblidem de la gent que mor cada dia al mar intentant trobar un futur. Ens amoïnem només quan una guerra és a prop de casa, quan les persones que pateixen terror, i gana, i tortures cruels i mort, són persones que se’ns assemblen, que vesteixen com nosaltres, que s’asseuen a taula per menjar i dormen en llits com els nostres. Com ara ens passa amb Ucraïna. Sento amor i profunda solidaritat amb el poble d’Ucraïna. Sento rebuig i ràbia i dolor contra l’agressor, no contra el poble rus aliè a la barbàrie dels seus governants. Però no ens n’oblidem de les altres guerres perquè siguem persones dolentes i insolidàries, ho fem perquè tenim necessitat de viure, perquè l’instint de supervivència és innat als éssers humans i a la majoria dels animals. Ajudarem al poble d’Ucraïna de la millor manera que podrem i sabrem. Tanmateix, no oblidarem que el mal existeix, i que la nostra missió com a éssers humans senzills és donar amor, tot l’amor que puguem donar per transformar el món.

Mentre pensava en la guerra que Vladímir Putin ha provocat contra el poble d’Ucraïna, i feia reflexions com les que he comentat, he recordat el poema Primera evocación, que Ángel González (1925-2008), va publicar al llibre Tratado de Urbanismo (Barcelona: El Bardo, 1967), i que poc després va ser publicat per Lumen. És un poema en què recorda la mare, i he recordat la meva, que tant va patir durant el franquisme tement que potser alguna nit no tornaríem i he pensat en totes les mares que pateixen a causa de la guerra d’Ucraïna.

Fa uns dies, un bon amic em deia: hem de seguir sent fidels a la poesia, ella ens salva a pesar dels mals temps que estem passant.

PRIMERA EVOCACIÓN

Recuerdo
bien
a mi madre.
Tenía miedo del viento,
era pequeña
de estatura,
la asustaban los truenos,
y las guerras
siempre estaba temiéndolas
de lejos,
desde antes
de la última ruptura
del Tratado suscrito
por todos los ministros de asuntos exteriores.

Recuerdo
que yo no comprendía.
El viento se llevaba
silbando
las hojas de los árboles,
y era como un alegre barrendero
que dejaba las niñas despeinadas y enteras,
con las piernas desnudas e inocentes.

Por otra parte, el trueno
tronaba demasiado, era imposible
soportar sin horror esa estridencia,
aunque jamás ocurría nada luego:
la lluvia se encargaba de borrar
el dibujo violento del relámpago
y el arco iris ponía
un bucólico fin a tanto estrépito.

Llegó también la guerra un mal verano.
Llegó después la paz, tras un invierno
todavía peor. Esa vez, sin embargo,
no devolvió lo arrebatado el viento.
Ni la lluvia
pudo borrar las huellas de la sangre.
Perdido para siempre lo perdido,
atrás quedó definitivamente
muerto lo que fue muerto.

Por eso (y por más cosas)
recuerdo muchas veces a mi madre:

cuando el viento
se adueña de las calles de la noche,
y golpea las puertas, y huye, y deja
un rastro de cristales y de ramas
rotas, que al alba
la ciudad muestra desolada y lívida;

cuando el rayo
hiende el aire, y crepita,
y cae en tierra,
trazando surcos de carbón y fuego,
erizando los lomos de los gatos
y trastocando el norte de las brújulas;

y, sobre todo, cuando
la guerra ha comenzado,
lejos —nos dicen— y pequeña
—no hay por qué preocuparse—, cubriendo
de cadáveres mínimos distantes territorios,
de crímenes lejanos, de huérfanos pequeños…

© Ángel González (1925-2008)

Tratado de urbanismo. Barcelona: El Bardo, 1967.