La pissarra dels fòrums a les escoles

Des que va sortir publicat Quin niu més bonic! faig un munt de visites a escoles per fer fòrums amb alumnes de primer i segon de primària. Fins que es va publicar La Lea i el cargol, els explicava el conte, els mostrava les  il·lustracions ampliades i plastificades, responia algunes preguntes i després intentava explicar com feia un llibre fins que als 15 o 20 minuts els alumnes estaven dispersos, perdien l’atenció i començaven a explicar-me coses de la seva vida com ara que un tenia un canari o que la seva tieta tenia quatre gossos, moment en que donava per finalitzada l’activitat. Però en sortir La Lea publicat en una altra editorial, ja no podia explicar el conte.

Havia començat a valorar la possibilitat de rebutjar fòrums amb alumnes del cicle inicial de primària. És molt difícil trobar escoles que hagin motivat els alumnes. Naturalment, hi ha exemples notables dels que ens queda un gran record. Però el més habitual és trobar una mestra que ni et presenta, que se situa al fons de l’aula i que queda a l’espera que tinguis entretinguts els nens i les nenes durant el màxim temps possible. Un panorama descoratjador.

El dia 22 de maig de 2017 quedarà per sempre més registrat a la meva memòria. Havia de fer dos fòrums en una escola que no nomenaré. Havia decidit que no portaria cap il·lustració i que tampoc no els explicaria cap conte. Però no sabia ben bé què fer. Pensava anar responent a les preguntes i ja sortiria el sol per algun lloc. Quan vaig veure que la mestra anava cap el fons de la classe sense ni presentar-me, i que els nens no tenien preguntes preparades, hauria volgut desaparèixer, esfumar-me. Però no podia marxar. Els nens em miraven amb els ulls molt oberts plens de llum. No els podia fallar. Ells no tenien la culpa.

La providència existeix, perquè en el pitjor moment, va aparèixer de sobte. Amb un impuls que venia de vés a saber on, els vaig dir que si no em feien preguntes els hi faria jo i els vaig començar a fer preguntes sobre quin personatge els havia agradat més i per què.

El cas és que sense haver-m’ho pensat, vaig veure un guix, vaig veure la pissarra neta i vaig començar a anotar el que em deien els nens. Em penedeixo de no haver fet cap foto de la pissarra aquell dia, ara ho faig sempre. Aviat vaig tenir un llistat de personatges i de motius. Els nens estaven molt animats i també feien comentaris com “té bona lletra”, “escriu de pressa”, “sembla que faci lletra lligada, però no ho és”.

El resultat va ser fascinant, perquè el llistat de motius a sota del nom de cada personatge era un llistat dels propis interessos dels nens, de les coses que els agradaven, de les coses que els angoixaven, dels desitjos, de les emocions que els despertaven les aventures que havien llegit. Això em va permetre parlar de cada tema tot posant-lo en relació amb el llibre. Va ser realment màgic. Vaig decidir que a partir d’aquell moment ho escriuria, per anar registrant l’evolució de l’experiència.

Després els hi vaig explicar com es fabrica un llibre. Vaig fer aixecar fins a 10 nens que representaven 10 de les professions del llibre (escriptor, agent literari, editor, assessor literari, corrector, maquetista, il·lustrador, impressor, distribuïdor i llibreter).

Va ser sensacional. La participació dels nens va ser molt alta i molt activa en tot moment i vaig esgotar una hora, quan normalment amb aquests nens no havia estat mai més de 20 minuts.

Evidentment, la inspiració no és flor d’un dia. La primera vegada que vaig practicar una experiència semblant va ser a l’Escola Sant Just, de Santa Coloma de Gramenet. Em van demanar que fes un club de lectura amb obres que no eren meves. Vaig fer preguntes als alumnes sobre els personatges, sobre els espais on passaven les històries, sobre el temps durant el qual hi transcorrien , sobre la relació dels personatges entre ells, sobre els temes. Va ser molt enriquidor perquè els nens van començar a comparar els relats amb les seves vides i van començar a parlar d’ells mateixos i dels seus interessos, dels seus criteris, de les seves emocions i sentiments. Recordo aquella experiència amb molt d’afecte. Després vaig experimentar alguna vegada més la tertúlia dialògica en visites a escoles i en clubs de lectura a les biblioteques, però mai no havia fet un llistat de motius sobre els personatges que els agradaven i no m’havia adonat de la potència pedagògica que té. Crec que mai he aprofundit tant en parlar d’un llibre.

2 thoughts on “La pissarra dels fòrums a les escoles

  1. Entenc molt bé del que parles, Rodolfo. Quan crees el clima d’interès i els preguntes directament per què pensen i què senten, els nens estan plens i necessiten parlar i conversar. Quelcom cada vegada meyns freqüent també entre els adults.
    Enhorabona pels exemples i la conversa com a font d’interès per pensar i per llegir.

  2. Rodolfo,
    t’he de dir que més de la meitat dels fòrums meus són a 1r o 2n de Primària i que pràcticament mai no m’he trobat amb el mateix que tu: les mestres sempre atentíssimes, amb el llibre treballat i preparat, amb els nens motivadíssims i que aguanten tranquil·lament una hora.
    Que aquest curs, si la ILC deixa d’estar intervinguda, si la socialització mal entesa no enfonsa més editorials i podem anar fent fòrums, tinguis molta més sort.
    Cordialment,
    Pere Martí i Bertran

Respon a Pere Martí iBertan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *