Una mirada penetrada pel silenci

Hi ha moments a la vida que tots fem una mirada enrere, una mirada serena i reflexiva per recórrer pausadament els espais de la memòria a través dels quals hem anat construint la nostra identitat. Ens adonem, així, de com hem anat evolucionant, perquè el jo és un fluir constant. El nen o la nena de la fotografia soc jo, però no soc jo, viu en mi, però ja no hi és, tot i que encara puc sentir com em parla des d’un ahir que comença a ser llunyà.

Quan aquest recorregut pel temps i la memòria el fa, amb el seu art, una poeta com la Teresa Costa-Gramunt es converteix en una reflexió humanística que ens enriqueix. “Despullament dels mots, claredat dels símbols —diu l’autora al pròleg—: el vestit blau, o el còdol sense dents, o el banc de les mirades, o el vent que no és només un agent atmosfèric, sinó l’acció de l’esperit.”

Amb el seu darrer poemari Mans, còdols, el cel, (Editorial Gregal, 2018) interessa molt com condueix la lectura cap a la meditació, cap a la contemplació mística. En fa referència al pròleg: “Es tracta de dir sense soroll, sense estridències, en silenci. Es tracta de dir a través d’una mirada contemplativa, espiritual, artística. Es tracta de ser en la contemplació, que és també una forma de vida. La vida s’eixampla i es fa profunda en la contemplació de la meravella que produeix un gest, un sentiment, un pensament, una sensació, un record, una epifania.”  Allò que pot ser dit no és l’absolut, però l’absolut hi és en cada vers. La poeta no el coneix, però el percep. Per a ella, l’absolut és Déu. Cal trobar-lo en la contemplació, en la meditació. És aquell bri de veritat misteriosa que conté la poesia de Teresa Costa-Gramunt. El poemari està estructurat en cinc parts Vestit blau, Passos perduts, La casa, Retaule triestí i Nadales del museu

 A Vestit blau evoca estampes d’infantesa que neixen a partir de la mort del pare. La infantesa és aquell temps que sembla etern, fins que de cop i volta et trobes en l’adolescència i vas adquirint un altre nivell de consciència. La infància és l’amor “L’infant sap d’amor i res més. / L’amor de l’infant és una copa plena / que mai no es buida”, però l’amor de l’infant té la força creadora, “No li cal reconstruir el record / perquè ella és la copa plena / de l’avi i de la nena”.

Hi ha poemes com Estampes, que són un fragment acotat d’un instant, d’un moment intens, que en separar-lo de tot l’entorn i posar-lo en un poema esdevé símbol de plenitud i d’esperança. Al retallar el record dintre dels límits definits del poema, projecta sobre aquell instant compartit amb el pare una atenció preferent, una contemplació que li atorga un valor més alt al que tindria com a fet quotidià: “En la mà del pare la meva mà, / la mare ens acomiada des del balcó. / Com n’és, de menuda, la meva filla. / Només tinc dos anys. /…/ La mare és al balcó. / La meva mà en la mà el pare.” Els instants recordats, compartits o en solitari, ens fa pensar en l’acció de l’esperit, per exemple a través del vent, “que deixa un senyal de cel / en la nena que pensa, que el sent” o quan “els dits enfilen històries foradades”. En un altre poema ens transmet l’eterna pregunta sobre el misteri de l’existència “On era quan no era res? / Era al cel quan no era res?” I ens respon que “El cel és la llum en la ment que l’imagina i crea” per acabar dient “m’agrada veure’m dins aquest blau / quan no era res i ara que soc.” Per tant, aposta per creure en una existència transcendent. I tot parlant de l’existència transcendent, baixa a la terra i li dedica un poema a la mare perquè “ella és la possibilitat de vida, / i la concreció d’una vida /… / terra i corona de la vida que en ella germina” i li atorga un paper essencial, un poder “Ella tria el pare dels seus fills / encara que no  ho sàpiga”.

En la segona part del llibre, Passos perduts, la Teresa se situa en el pas cap a la vida adulta. La noia que s’està fent adulta aprèn del dolor, perquè la vida també es dolor: “No t’enganyis. / Al saló dels passos perduts / hi ha rialles, hi ha rialles/ i dolor de viure.”

El temps apareix sovint tractat amb conceptes diferents: el temps contemplatiu, l’hora del goig, els anys en un instant, la vida passa lenta, però  “no me n’adono i han passat vint anys”, o el no temps “El cel no és temps / que es perd en els segles”. Proposant d’aquesta manera  que totes les coses son temps, que les persones som temps, que les coses que fem son temps, fins el punt que li confereix al temps una propietat de volum i de pes “Homes i dones són temps que es clava a la terra, / que pesa.” El temps està format per tangibles: els éssers i les coses; i per intangibles: les paraules, la consciència”, mentre que el cel és el “no temps que es perd en els segles”, és a dir, l’eternitat, i com a tal no té forma, és l’absolut, que no és aliè al nostre pas per l’existència perquè “la vida s’escriu… en el rés que pren cos de l’infinit”.  Absolut o etern que ens mena en el misteri de l’existència, la providència, Déu: “Algú escriu per tu. / Algú escriu en tu. / Algú que no ets tu i ets tu. / TU ets qui escriu en mi. / L’ésser. / El jo del poema. / El jo de la vida. / TU, déu meu.”

En el temps que som hi ha la mort, però una mort que no és la fosca, sinó que ens fa reviure com Persèfone “que puja i baixa les escales de l’Hades. / Per amor”, o perquè posa “L’ànima, / en contacte amb el seu diví” i “es contempla en la plenitud”. Malgrat tot, l’amor sacseja la consciència i la fa estremir, perquè en el temps que som clavats a la terra, la mort és, també, una tragèdia, i plora, davant la mort del pare, l’absència, que li provoca una buidor terrible. La mort és “El pou. / Imatge negra, fonda, opaca. / Ull buit, ull de calavera.” Ens resta la memòria.

L’apartat La casa, dedicat a la mare, és una subtil, però abrandada defensa de les dones. Ja de petita sent la discriminació “Sosté la casa com un atlant / i encara és una nena”, que li desperta un sentiment de rebel·lia. Així trobem poemes amb títol punyents com Expulsada: “La primogènita no vol ser el noi. / Tampoc vol ser estrangera a la casa”, o Minyona: “Amaga el vestit de festa sota el davantal. / Minyona que mai no cobra cap sou.”. La casa l’aliena “A la casa familiar només hi has nascut. / No és el teu lloc”. Però la casa no son només les quatre parets que angoixen la nena, l’adolescent, la casa representa també l’espai interior, el centre espiritual que estén la seva mirada a tot el que l’envolta “Fas de l’espai que habites una casa. / Tu ets la casa”, “La casa: / lloc sense parets, sense teulada. / Només braços oberts, / a punt per a l’abraçada.”

 Al Retaule triestí  s’hi apleguen les impressions d’un viatge a Trieste, lectures de Rilke i Umberto Saba, i la fortíssima impressió que li provoca la visita a la Risiera di San Sabba, únic camp de concentració nazi a Itàlia, i a la sinagoga jueva.  A la llibreria d’Umberto Saba compara  l’estança fosca de la botiga amb un “ventre matern” i amb  “un univers ple de llums”, però va més enllà quan ens diu que el poeta “Escrivia les ombres en trànsit cap a la claror”. Nosaltres som les ombres en trànsit cap a l’essència que percebem, però que no podem conèixer.

La cinquena part Nadales del museu és una epifania. Una visita un museu imaginari on es van dibuixant estampes de la vida de Jesús, però sobretot del seu missatge crístic. El nen que ha nascut, el Nen Llum es imatge de la nostra realitat interna, pot néixer dins nostre cada dia i cada moment. Els poemes, molt curts, com a postals de Nadal, son la manifestació evident que la contemplació, la meditació, el silenci, el deixar anar l’ànima lliurement, li provoquen una sensació de comprensió de l’essència.  Torna a l’espai del “no temps”, de l’etern, el cel. En paraules de la Teresa: “es tanca el cercle on hi ha els còdols i les mans, els maons polits en què ens podem convertir quan hem llimat les arestes, en la imatge del món –el de fora i el de dins- sense punxes, sense dents. Una utopia, és clar, però per què no aspirar-hi.” El poemari ha fet un cercle o una paràbola des de la nena de dos anys que camina, la seva mà dins la mà del pare, i finalitza amb un mot que, després de la lectura, adquireix un significat transcendent: “naixement”. “Un traç blau / recorre el paper / de dalt a baix. / És un gest que respira, / aigua que es dona en l’amor, / núvol i llàgrima, / cel que abraça la mar: / naixement.” I en aquest camí “la Paraula navega per dins” com una anunciació.

En tota l’obra de Teresa Costa-Gramunt descobrim una autora humanista interessada per la psicologia, la grafologia, la simbologia, l’animació sociocultural i per les cultures orientals. També ha promogut nombroses iniciatives per difondre l’art i la literatura. Es va graduar en Disseny Gràfic i es va especialitzar en el disseny d’exlibris, camp en el qual s’ha distingit amb centenars d’exlibris i participant en més de cent exposicions per tot el mon. A partir de 1990 s’ha dedicat intensament a la creació literària amb més de 40 títols publicats entre assaigs, retrats, narracions, poemes i prosa poètica. Com a articulista d’opinió pública, ha escrit columnes per a Diari de Vilanova, El 3 de Vuit, Eix Diari i Núvol. Ha obtingut nombrosos premis de narrativa, poesia i periodisme. És mestra en Gai Saber, i ha traduït al català obres de Víctor Balaguer i d’Eugeni d’Ors, i al castellà d’Oriol Pi de Cabanyes, entre d’altres.