Si us agrada el que llegireu a continuació, potser us agradarà més llegir el llibre sencer
Els boscans són especials. I tampoc no són com tu o com jo. Alguns, com en Tino, són semblants a les persones humanes, fan un metre d’alçada i tenen el cos cobert de llana, com les ovelles. Només tenen lliures de pèl la cara, les mans. Aquests boscans són ovellumans.
Al principi dels temps, tan al principi que ningú no ho recordaria si no fos pels llibres que expliquen històries antigues, hi havia set famílies i cada família era d’un color. Amb el pas dels anys les famílies es van barrejar i van néixer boscans llanuts amb la llana d’altres colors mai coneguts entre ells. Per aquesta raó, aquell lloc era conegut com “el bosc dels mil colors”.
La Cinta era una ovellumana molt amiga d’en Tino. Aquell dia, mentre el Tino estava castigat, ella caminava a poc a poc pel balcó de casa, es va amagar rere una planta i de sobte va saltar amb un patís a la mà i el va llençar contra el cap del seu pare, que estava enfeinat tot lligant a la barana cordills amb cuques de llum, però algú va fer petar un petard i el pare va caure de cul, i el pastís va anar cap avall. Va caure damunt d’un plomalló, una mena de lleó amb plomes per cabellera. N’Olf, que així es deia, es va empipar perquè va veure com la Cinta reia a cor que vols. Es va esbandir el cap i mig pastís va caure damunt la Mimi, que era una conilla amb quatre braços, com els micos. Una miconilla.
–Algú vol que el porti? –qui així parlava era un cargol tan gran com els ovellumans. Era orficar, nomenats d’aquesta manera perquè tenien closca d’or fi.
Els ovellumans hi havien arribat tot fugint de les desgràcies. Per tot el planeta hi havia inundacions que devastaven regions senceres. En altres llocs creixien els deserts i la sorra ofegava les ciutats. En altres havia guerres que arrasaven països tot deixant un rastre de dolor i de misèria, pobles esmicolats i molt, molt de patiment.
Al bosc dels mil colors van trobar pau, bon clima i recursos per viure i es van establir.
A poc a poc famílies senceres de plomallons, miconills i orficars anaven arribant al bosc on van trobar en els ovellumans una gent acollidora i amable amb qui podien conviure sense problemes. I també s’hi van establir.
Cada família tenia un idioma diferent, per això, en arribar, de seguida aprenien l’idioma del poble que els havia acollit. Així tothom es podria entendre. Quan els anys van anar passant i les famílies es van començar a barrejar, aquell idioma antic es va anar ficant en el cor de tots boscans. Els enamorats de famílies diferents festejaven en aquella llengua. I era en aquella llengua que pronunciaven les paraules d’amor que els emocionaven. Però els petits aprenien velles històries dels pobles d’origen dels avantpassats en les llengües familiars, que no s’havien pas oblidat, tot i que ells ja eren nascuts en aquell bosc, que era el seu bosc i se l’estimaven.
I també, en arribar uns i altres, hi havien trobat uns costums molt diferents als seus. Però a les coses bones tothom s’hi acostuma i encara que al principi els costums dels uns els resultaven estranys als altres, a poc a poc tot el poblat va anar adoptant el millor dels costums de cada grup. Cada família va anar incorporant a la cultura boscana alguna tradició del seu poble originari.
Aquell idioma i aquells costums eren l’ànima del bosc. Per això tothom deia que era el bosc dels mil colors i una sola ànima.
Hi havia també uns habitants molt especials perquè eren l’esperit del bosc. Hi havien nascut en el temps que van aparèixer els primers arbres i les primeres plantes. En un forat del tronc d’un om, aquells éssers tan especials havien construït una gran sala on es reunien cada vespre.
Abans de començar les reunions vespertines se sentia una remor de converses i rialles fins que una veu dolça i amorosa els feia callar. I es feia un silenci tan gran, que de vegades feia por i tot.
Eren els nyitus i la veu amorosa era de l’Eulàlia, però tothom la coneixia com a
la Senyora Son.
L’Eulàlia o Senyora Son era una dona tan vella com el temps i tan prima com les fulles. Sabia milers de contes. Ella era qui omplia el silenci amb les seves històries i els nyitus se sentien acaronats per la seva veu. Cada conte es convertia en una bombolleta lluminosa.
–Vet aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que tenien un fill tan petitet com un gra de mill i, tan treballador, que tot ho volia fer i pertot volia anar. Un dia la seva mare anava a tirar safrà a l’olla i es va trobar que no en tenia, i en Patufet de seguida va dir: Ja li aniré a comprar jo, ja li aniré a comprar jo.
–Aquest és per a mi –va dir en Litus– i va obrir la seva bossa dels somnis. El conte de la Senyora Son era una bombolleta que va dibuixar un feix lluminós a la sala i va anar a parar a la bossa d’en Litus.
Els nyitus eren follets tan petits com un gra de sorra o com un polsim. Eren invisibles als ulls dels boscans. Se’ls imaginaven de moltes maneres, la majoria deien que eren un mena d’homenet barbut amb barretina i una ganyota a la cara entre múrria i juganera. Altres opinaven que podien prendre qualsevol forma que volguessin. Eren estimats dels boscans, especialment dels més petits. Cada dia abans d’anar a dormir els deixaven un flascó de mel, un cistell amb fuites o una safata amb pastissos casolans. Als nyitus els agradaven molt els dolços. Si no en tenien, es posaven nerviosos i aleshores podien fer moltes trapelleries.
Els nyitus passaven el dia dormint. Al capvespre es llevaven i anaven, riallers, la sala on la Senyora Son els hi explicava històries de tota mena. Unes històries eren divertides. Altres històries eres tristes. Unes feien riure o jugar. Altres feien plorar. Però totes servien per fer feliços els habitants del bosc.
Després, els nyitus anaven pertot arreu. Entraven a les cases per les xemeneies, pels forats dels panys o per les escletxes de les portes. Es ficaven a les orelles dels boscans i des de ben endins els feien dormir i els feien somiar tot relatant les històries que els havia explicat la vella senyora d’aquells paratges.
Cada habitant del bosc tenia el seus nyitus. Cada habitant del bosc tenia els seus somnis.
Un vespre, els nyitus no van trobar la Senyora Son. Impacients com eren, de seguida es van posar nerviosos i van començar a fer trapelleries pel poblat.
Aquella nit ningú no va poder dormir perquè els follets no van poder portar l’esperit de la son als boscans i no van poder explicar les històries, ni les divertides, ni les tristes, ni les que feien riure i jugar, ni les que feien plorar.
Cua d’ull, el cap dels follets, vol investigar què ha passat amb la son. Encarrega la missió al Caçoletes, un follet detectivu.