Vaig conèixer la Conxita Jiménez el dia 15 de maig de 2017 quan tots dos participàvem d’una lectura poètica organitzada per l’AELC en el marc del Festival de Poesia de Barcelona amb un títol que homenatjava la Felícia Fuster: Per l’escletxa que ens fibla. Em va sorprendre la cadència dels poemes que va llegir, com una pregària el primer i com una lletania el segon. Tots dos, però, amb un clam, una denúncia cap a la hipocresia de les societats modernes envers les persones més febles. Els poemes eren colpidors, anaven directament cap a les nostres fibres més sensibles. Però el que més em va sorprendre va ser la manera de recitar de la Conxita, amb una veu que es projectava amb força i que ens arribava amb una musicalitat exquisida, accelerant i alentint el ritme, apujant i abaixant el to mesuradament, amb un moviment de llavis precís.
La Conxita va néixer a Girona, però ha viscut de sempre a Tortosa i actualment resideix a Tarragona tot i que passa el seu temps entre les dues ciutats. Va publicar el primer recull de poesia La cruïlla, el 2008; li van seguir Flors de Sal (2010), La ciutat adormida, (2010), Terres i vents (2014), premi Serret 2014 i El bres de les fargues (2018). Va rebre el premi Revista Mirall 2017 amb el recull El cant dels mol·luscs i el 2018 ha rebut el IX Premi de Poesia al Carrer de l’Ametlla de Mar amb el recull El gest d’Yrit.
Conxita Jiménez té gust per la forma tot i que de vegades es baralli amb ella i la sacsegi. Em diu que “la forma serveix per reconduir el fons cap a la bellesa o la inquietud que es vol transmetre.” Al llarg dels seus poemaris ha fet servir l’haiku, la tanka, els versos decasíl·labs i alexandrins en poemes blancs o amb rima, però també el vers lliure.
La pell trencada, recull publicat per l’editorial Pont del Petroli dins la col·lecció La Puça, està format per 18 poemes, però la meva impressió és que es tracta d’un llarg poema dividit en capítols. L’autora fa servir un heterònim masculí moribund que va recordant en primera persona episodis de la seva vida, alguns molt durs i punyents, altres sensuals, però sempre amb el dolor de la pèrdua, amb un cert sentiment de culpabilitat i amb la nostàlgia de no haver-los viscut com calia o com pensa ara que calia.
Els poemes, compostos amb versos decasíl·labs tret del darrer amb alexandrins, tenen un ritme ràpid i alhora dens. Ràpid per l’accentuació i dens per l’ús de metàfores i per la pluja d’imatges, però també pel joc dels temps verbals en pretèrit perfet i imperfet i en present de vegades en un mateix discurs, recurs que fa que el lector centri l’atenció en els sentiments i emocions extremes del protagonista més que no pas en el fet concret a partir del qual sorgeix el record o la reflexió. Els poemes van directament als sentits, però no només. Cal llegir-los atentament, tornar enrere un cop i un altre, per assaborir la bellesa del llenguatge que ens ofereix el bon ofici de l’escriptora, i també per trobar noves lectures tot aprofundint en la densitat de les metàfores ja que ens trobem amb un personatge contradictori i tortuós que rememora el passat amb una emotivitat intensa.
Al meu parer, el darrer poema defineix el conjunt. El personatge poètic es dedica una elegia a si mateix i ens acaba dient que tots els records i reflexions que ha tingut en els 17 poemes anteriors són una recerca d’autoconeixement a partir de les pèrdues al llarg de la vida, però també a partir d’anar perdent l’origen a causa d’anar fugint dels embats de la vida i esdevenir desconegut per a ell mateix. Per tant, un viatge d’introspecció. Tot i que hi ha moments durs, fins i tot tràgics, hi ha també episodis sensuals i remembrances de temps feliços. La vida li ha acabat trencant la pell i per això li costa reconèixer-se sota la pell profunda.
Els temes són universals, tracten de sentiments i emocions que poden afectar a qualsevol persona com ara el sentiment de culpa, la pèrdua dels éssers estimats per la mort o la distància, el desig, l’amor, el desamor, la sensualitat, el pas del temps, la vida fràgil, el primer petó, records de la infància, etc.
Tot comença un mes de setembre que, per al personatge poètic, representa el mes de la foscúria, de l’inici del fred, de les cases tancades. Setembre és el mes del canvi de l’estiu a la tardor, estació de transició cap a l’hivern, en aquest cas cap a l’hivern de la vida. Hi ha canvis que comporten una nova situació vital. No parlem d’un canvi de domicili o d’un canvi de feina, sinó d’un canvi important en l’ésser. El canvi és com un despertar, com si la vida viscuda no fos la vida desitjada. El poema està farcit d’imatges, però hi ha una imatge, que jo diria abstracta, no per l’abstracció en si mateixa, sinó per l’oxímoron utilitzat en parlar de setembre com el mes “…de les cares cobertes d’una pàtina profunda, / com una flor metàl·lica…” La pàtina per definició no pot ser profunda. L’oxímoron “pàtina profunda” ens diu que aquesta vida de buit cobert, de guants tallats, de so bullent, de camí abrupte, de despit… ha acabat envellint l’ànima ferida que mostra el seu dolor a través d’una màscara.
El poema obre la porta al conjunt dels poemes que segueixen on exposarà com un alliberament la seva memòria sentimental i emocional. Però no oblidem que el cervell és selectiu i que la memòria és sempre parcial o bé deformada per adaptar-la a les necessitats vitals que tenim les persones.
Després d’aquest poema pròleg el personatge desenvolupa el gruix de records i reflexions que sorgeixen a partir de la pèrdua de persones estimades o la distància, com el record de la mare, de la infantesa amb la mare, però més que un record de fets, és un enyor de sensacions; o el record del fill , com una lletania que ens colpeix, que posa l’èmfasi en un dolor més enllà del dolor, que dol en el propi fill mort i que s’allarga en el temps.
La fugida és un dels temes principals: “Fuges de tu, i et creus lliure, i et perds. / És massa tard, quan tot el que t’envolta / és un paisatge sec…” i intenta reconciliar-se amb el món i amb si mateix, però la vida li pesa com una culpa. Es retreu haver triat la fugida en lloc d’enfrontar-se als esdeveniments i sentir-se lliure. S’expressa amb contundència, amb un enyor i un dolor difícils de gestionar: “Eres ahir en un camp sense marges. / Eres present en un temps sense lleixes. / Eres despert en un son sense límits. / Eres etern en un jaç sense olor”.
La utilització simultània de temps verbals ens situa en un espai quasi oníric on es barregen els records i les persones tal com van acudint a la ment del personatge, que sent que “La vida és fràgil com una finestra”, i ens anuncia el final, l’instant abans de morir on : “Tot allò que he viscut em retorna / com un descens fins a una llum cegada…”
El recull és una elegia, però al darrer poema ens ho vol confirmar “Dedico una elegia a un gran desconegut. / És mort de fa tant temps que ni tan sols m’esguarda / l’absurd del seu record inesgotable i mut.” L’home reflexiona i alhora té por a la recerca del sentit, com si allò que estimés i allò que temés fos dins seu alhora: “Pretenc percebre en ell aquell desconegut. / El sento tan proper i a la vegada estrany”.