UN PINGÜÍ AL PUIG

Era un dia de pluja fina, d’aquells dies que s’agraeix el regal del cel que amoroseix la terra; aigua germinal que alimenta les plantes i la vida. Aquesta vegada, però, les gotes baixaven plenes de fang i anaven deixant la seva marca a la calçada, al mobiliari urbà, als vehicles. Mirant al fons, la ciutat semblava una pintura a l’aquarel·la. Caminava sota el paraigua amb una certa emoció gravada a la pell perquè anava cap a l’institut on havia estudiat feia ja més de cinc dècades. El pes del temps sobre el meu ànim i la força abassegadora dels records em van acostar a la meva infantesa molt a prop d’on s’aixeca l’edifici, a les esplanades on jugàvem i a l’arbreda de pollancres on somiava mons de conte, més a prop encara, i on molts anys més tard van construir el Parc de Can Zam, i al noi que baixava entre els camps mig abandonats amb els llibres i els quaderns a la mà.

Hi anava per fer unes sessions amb els grups de primer d’ESO que han llegit Un pingüí damunt del televisor. Una part de la novel·la està ambientada a la casa on vaig viure gairebé tres dècades i als vessants de la muntanya, al camí cap a la Font de l’Alzina. El curs passat ja hi havia anat i va ser una experiència molt emotiva. Em va emocionar tornar a trepitjar les aules que saben de la meva adolescència, del primer amor i del primer desencís, dels somnis de poeta incomprès. Guardo en una carpeta les 150 cartes que els alumnes i les alumnes em van enviar explicant com s’havien sentit mentre llegien el llibre. No faré autobombo, però van representar un estímul molt important per seguir escrivint. Les professores em van dir que la novel·la havia servit perquè els nois i les noies compartissin amb els avis moltes vivències de l’època del franquisme i de la lluita per la democràcia.

Avui he tornat en unes condicions complicades per la Covid-19. Tothom amb mascareta. Un grup seguint la sessió personalment i un altre en línia. Es nota que els esforços que ha fet el Departament d’Educació de la Generalitat per facilitar la feina a distància han estat enormes, però alhora insuficients. Es fa difícil el seguiment virtual de la sessió. Però, tot i així, la curiositat dels alumnes lectors no davalla i em porta a explicar-los alguns capítols durs de la nostra història recent i també algunes anècdotes divertides com ara que al poble que apareix amb el nom de Desclot, li he posat aquest nom perquè és la traducció al català del meu cognom. O bé que alguns noms dels personatges es corresponen a persones reals.

El títol de la novel·la es refereix a un pingüí fet amb una banya de bou, que vam tenir durant molts anys damunt del televisor de casa. Un objecte decoratiu que va fer un amic del pare a la presó a on hi havia anat per lluitar contra el franquisme. De vegades els objectes més insignificants amaguen històries increïbles.

En Robert descobreix un pingüí fet amb una banya de toro a casa dels avis. No s’imagina que aquella vella figura decorativa posarà en perill la seva vida i les dels seus amics. L’avi de la Raquel va fer el pingüí a la presó i ella creu que hi amaga documents que revelaran una història antiga de crims, de lluita i de silencis.